dissabte, 6 de juny de 2020

QUE EN QUEDA DE L’1 D’OCTUBRE DEL 2017 ?


Fa un any i mig que es va celebrar el Congrés constituent de la Crida Nacional per la República. L’objectiu principal de l’Associació era el de reconstruir la unitat política viscuda l’1 d’octubre del 2017, fer-ho de forma dialogada amb les parts de l’independentisme, de forma transversal, cercant l’estratègia més adient per mantenir viu l’objectiu i adaptar-lo a les circumstàncies del moment que vivim.  
 
Aquest ha estat un any d’intensitat electoral, dues eleccions generals, europees i municipals. Des del primer moment la Crida vam constatar que la dinàmica partidària s’imposava i vam decidir mantenir-nos al marge, no dificultar el recorregut dels partits independentistes i dedicar-nos a organitzar l’Associació i preparar-la pel futur com un espai polític que vol mantenir els fets de l’1 d’octubre com un mandat polític.

Per això la Crida ha basat els seus principis identitaris en els valors que van fer possible el referèndum de l’1 d’octubre: La unitat, la transversalitat ideològica i la cooperació desinteressada com a únic camí per a fer possible un Estat independent en forma de República. Això ens obliga a innovar en l’acció de la política fent compatibles elements que per la política convencional són fronteres orgàniques. 

La Crida no va néixer com alternativa als partits independentistes, sinó com un espai de confluència, de paraigües, de trobada. Com espai d’unitat,  que a diferència d’altres entitats socials com l’ANC no descarta la possibilitat de ser opció electoral, sempre des de la suma de persones i la complicitat dels partits polítics independentistes.

Després d’aquest any i mig, i vista la rivalitat partidària entre els partits independentistes, des de la Crida se’ns obre una reflexió estratègica de primera magnitud  la qual hem d’abordar en el procés de debat de la nostra Assemblea Nacional d’enguany. 

Quin ha de ser el paper de la Crida com a organització política (avui en forma d’Associació) que vol mantenir viu el mandat de l’1 d’octubre com a objectiu polític ? Com podem irrompre en un context  on s’imposa una rivalitat partidària brutal entre els partits independentistes ? Com podem convertir la frustració i desengany per part de tots els qui vam creure en el referèndum de l’1 d’octubre en l’esperança que malgrat la rivalitat partidària de l’independentisme l’objectiu de l’1 d’octubre encara és possible ? 

A més aquest context es produeix en un moment on la repressió no ha cessat, on tenim presos polítics, exiliats i la maquinària judicial del poder de l’Estat es manté intacte amb el govern més d’esquerres que ha tingut espanya. La repressió no cessa. 

I ara, amb una crisi social i econòmica com mai ha vist la nostra generació el moment ens exigeix el millor de tot el país per fer-hi front i sortir-ne reforçats. 

És el moment. L’1’octubre és més vàlid que mai. La unitat imprescindible. Sabem que no la podem buscar en les cúpules dels partits, sinó amb la gent, la suma de persones que encara mantinguin ferma la seva determinació. És hora de reconstruir un projecte polític que tingui dos eixos principals: Sobirania i Economia.

Ens cal la màxima sobirania. La crisi del COVID19 ho ha posat de relleu, només des de la proximitat, des de la fortalesa de la cooperació de la gent, des dels valors propis d’una comunitat que se sent nació, gestionant els nostres recursos des de les ambicions legítimes d’un país que se sent capaç de sortir-se’n amb la seva manera de fer. Ho diuen els experts, ho demostra la política comparada, els Estats petits tenen més capacitats de sortir-se’n de situacions com la que avui patim. Necessitem tota la sobirania per explorar sistemes de governança des del capital humà del nostre país.

També ens cal posar tota la nostra capacitat econòmica al servei de construcció d’un futur que volem molt diferent per afrontar les exigències del moment històric que ens toca viure, per impulsar els canvis de fons que ens toca fer, amb capacitat per desenvolupar les reformes estructurals necessàries que situïn l’economia al servei de les persones, dels reptes ecològics, de l’eficiència de l’administració, d’impuls a les empreses, a la ciència, al talent, ... 

És un bon moment per apostar per nosaltres mateixos, per la nostra capacitat, ens cal recuperar la unitat de lluita i compromís col·lectiu per fer possible la màxima sobirania i tota la nostra capacitat econòmica al servei del país. Això és el que vam votar l’1 d’octubre.
Que en queda d’aquella victòria ? Nosaltres, els qui ho vam fer possible i encara ho veiem possible. Considero que la Crida Nacional per la República pot ajudar a reconstruir aquella unitat que ens va fer guanyar a l’Estat.

Aquest ha de ser l’objectiu de l’Assemblea Nacional que hem de convocar properament i respondre’ns a la pregunta si hem de seguir sumant per fent possible una candidatura a les eleccions catalanes que de forma nítida plantegi amb claredat l’estratègia per fer viable el que vam votar l’1 d’octubre.

Toni Morral Berenguer
Secretari General de la Crida.

diumenge, 15 de març de 2020

EL CORONAVIRUS, TAMBÉ ARMA POLÍTICA D'ESTAT.


Les paraules d'ahir de Pedro Sánchez són aclaridores: Recentralització, Unitat d’Espanya i exèrcit… Signes d'un règim.

En canvi, referent al confinament i les mesures contra el coronavirus, podem anar a la perruqueria, a passejar el gos, a comprar el diari al quiosc (vistes les portades d'alguns diaris d’avui s’entén), a treballar amb normalitat, Madrid resta oberta, … i cap concreció de mesures econòmiques .… Vaja, aprofitarem el coronavirus per aplicar un 155 en tota regla.

En una situació de crisi de pandèmia com la que patim les actituds autoritàries són estèrils i absurdes. Si no fos per la gravetat de la crisi, la compareixença del President Pedro Sánchez es podria qualificar de caricaturesca. Afirmacions com les que el virus no entén de partits, d'ideologies i de territoris és ridícula i dir que junts hem de guanyar el virus és una afirmació, tan obvia que no diu res, pròpia d’una  persona més preocupada per investir-se de  patriotisme espanyol que de servidor eficaç en la resolució de la crisi del coronavirus que patim. La unitat soc jo. En la seva compareixença no havia ni un gest que fes pensar que el govern era de coalició, on era la sensibilitat de Podemos? Totalment inexistents. 

Dir que el coronavirus no entén de territori és una afirmació clarament política:

És clar que el virus entén de territori ! o sinó perquè demanem el confinament al domicili, o al municipi, com per exemple el d’Igualada o  el  d’una regió com per exemple la de Wuan de la Xina…o el tancament de fronteres d'alguns països del Nord d'Europa? el control del territori i l'aïllament del contagi és una de les claus més importants per controlar l’expansió del contagi. 

Les claus de la gestió són proximitat i cooperació, eficàcia i lideratge, gestió propera i coneixement precís de la situació. Propostes entenedores i útils. Això a Catalunya només ho pot garantir el govern de la Generalitat titular de competències i coneixedor de la realitat propera a la gent del país. Del govern de l’Estat necessitem ajuda econòmica per garantir  suport als sectors més afectats, que són els socialment els més vulnerables. 

El govern de la Generalitat ha de prendre el control del territori (no necessitem l'exèrcit) i seguir mantenint el lideratge polític de la crisi. Ho farem per garantir l’eficàcia, però també per respecte al marc competencial i per voluntat de ser sobirans en la resolució dels nostre conflictes. 

Ara és l’hora de mantenir la confiança amb la nostra gent, amb els nostres serveis i amb el sistema de gestió del nostre govern. I per part dels ciutadans ens toca ser diligents amb el compliment de les mesures que se’ns demanin. De moment quedem-nos a casa. 

La crisi passarà i la lliçó serà apresa: Una vegada més l’Estat espanyol no creu en el seu propi sistema descentralitzador vol uniformitat, centralització i matar les identitats nacionals que el componen. Davant això només ens resta seguir treballant per guanyar la plena sobirania i la independència política per dignitat, per justícia, però sobretot per eficàcia en la gestió dels reptes que els temps que vivim ens depara. La crisi del coronavirus n’és una prova i de fet molt aclaridora. 

Toni Morral

dimecres, 16 de gener de 2019

El meu adéu a l’amic i camarada José Angulo.


Alt, robust, de mirada penetrant i mans endurides. La seva presència imposava, però encara imposava més la convicció amb que defensava els seus principis, la seva intel·ligència natural i la lleialtat amb els “seus”: treballadors, pobres i miserables. Així era l’amic José Angulo, un lluitador amb una ferma convicció de classe. Com ell deia: Sóc un comunista.

Aquest passat 14 de gener José Angulo ens ha deixat de forma discreta però gens desapercebuda pels qui l’hem conegut i tractat. José Angulo engrandeix un buit que, amb d’altres com Saturnino Barrial formen part d’una generació  d’homes i dones que no ens podem permetre deixar a l’oblit, necessitem viva la memòria de les seves vides de  compromís,  sacrifici i lluita per  la conquesta de drets i llibertats. Avui, malauradament, constatem amb cruesa  que la lluita no s’acaba mai i l’exemple de vides com la de José Angulo són una guia, un mapa per on transitar,  ells han estat guerrers de conquestes socials, lluitadors pels drets humans, vides de compromís, de persecució, de presó, ...

José Angulo va venir a parar a Cerdanyola fugint de la gana i la misèria, sense res més que les seves mans per obrir-se pas a la vida, va ser un líder sindical de la construcció en les obres de la Universitat Autònoma, un militant comunista de CCOO, del PSUC i del PCC. L’Angulo com la majoria de la seva generació, en el nostre país, no va poder estudiar però gaudia d’una intuïció, astúcia, intel·ligència i capacitat de treball extraordinària.

He tingut el privilegi d’haver estat company de viatge polític de l’Angulo. Mentre vaig ser regidor i alcalde de Cerdanyola venia a acompanyar-nos en els Plens Municipals, a la sortida del Ple sempre em feia en privat el seu breu comentari que per a mi era com una lliçó esperada. A vegades elogiosa, a vegada de dura crítica. Sempre l’encertava, quin gran observador, quin gran mestre ha estat  per a mi.

Amic José Angulo, et trobarem a faltar. Descansa en pau, la tens ben guanyada.

Toni Morral


dimarts, 26 de juny de 2018


Per un moviment republicà unitari i inclusiu
Estem en un moment històric amb moltes semblances al que vam començar a viure ara fa deu anys. El descrèdit i el consegüent allunyament de la política de partits per part de la majoria de gent va fer que sorgissin múltiples propostes des de la societat civil. Algunes es van transformar en nous partits –la majoria dels quals no han arribat als nostres dies– i d’altres van acabar confluint en el que va acabar sent l’ANC, la gran protagonista del procés d’independència que estem vivint.

Hi ha una creixent pressió social favorable a la formulació de candidatures unitàries del sobiranisme davant el repte de les eleccions municipals i europees de l'any que ve. No és un fet nou. Ha estat una constant durant tot el Procés que bona part del sobiranisme cregués que l’opció de presentar una sola cara que agrupés tot el vot independentista a les diferents opcions electorals era la millor manera de tenir una majoria clara al Parlament.

L’experiència de Junts pel Sí en va ser una mostra reeixida, i la de Junts per Catalunya, tot i no ser unitària, aconseguint la majoria dins del bloc independentista, va reafirmar també aquesta tendència.

Però no és una visió unànime, ni molt menys. Des d’ERC i bona part de l’espectre de l’esquerra es té la percepció que un lideratge d’aquest espai amb pactes amplis que poguessin incloure els comuns, o fins i tot el PSC, i marginant el PDECat, ampliaria la base social i aconseguiria majories més àmplies per al sobiranisme. És possible que amb coalicions d’aquest tipus, fetes per dalt, entre sigles de partit, es poguessin obtenir bons resultats i fins i tot una majoria per governar, tot i que nosaltres ho veiem difícil. El que no creiem de cap de les maneres és que aquest govern servís per avançar cap a la consecució de la República. Més aviat suposaria un retrocés i un retorn a la cleda autonomista i el reforçament del règim del 78. Cal cercar majories inclusives, basades en valors transversals compartits per una majoria social, al marge d’etiquetatges de dreta/esquerra.

D'altra banda, Junts pel Sí i Junts per Catalunya han significat avenços importants, però insuficients, amb una imatge que els ha perjudicat: ser la crossa i el refugi d’un PDECat en davallada.

Tenim una societat plural i diversa que darrerament no només s’expressa de manera menys disciplinada a les diferents visions aportades pels partits, sinó que és cada cop més crítica, més lliure i més desacomplexada. És un dels fenòmens que ha generat el procés independentista i també el 15-M. Es reclamen solucions a nous reptes als quals els partits actuals es veuen incapaços de respondre i van apareixent nous consensos transversals que no responen a la lògica partidista, encara que de moment tampoc aporten visions ni estratègies globals.

Dins el món de les esquerres, el primer partit a trencar-se pel Procés va ser el PSC, del qual la major part del sector catalanista va desertar. A ICV començava a produir-se el mateix fenomen, aturat en un primer moment per la seva integració als comuns però als quals han acabat per contagiar les seves contradiccions i la pròpia crisi interna.

També a Convergència, després dels casos de corrupció, amb la seva aposta decidida per la independència i la posterior conversió en PDECat han anat perdent els seus referents neoliberals més clars i desdibuixant els seus pilars ideològics.

I a ERC, els centenars d’esmenes presentades al Congrés, alternatives a la ponència oficial, també posen de manifest la pèrdua de les unanimitats i les coincidències transversals amb militàncies d’altres formacions.

La solució per “ampliar la majoria social” i, de retruc, aconseguir millors resultats electorals, potser no és continuar en llistes separades, encara que les omplim d’independents, ni tampoc projectar pactes excloents sostinguts en la vella confrontació dreta-esquerra.

No podem seguir amb un moviment sobiranista cada cop més dispers, descoordinat i desconfiat envers el paper dels partits propis. Com més triguem a reaccionar, més oportunitats anirem perdent pel camí i més costarà recuperar la iniciativa política. La propera possibilitat ens la trobem en les convocatòries electorals a les municipals i europees de l’any que ve. No la podem desaprofitar. Cal fer un salt endavant significatiu i això no ho aconseguirem copiant velles fórmules ja massa desgastades.

¿Per què no reconeixem d’una vegada l’existència d’aquests grans consensos que no passen només per la voluntat d’aconseguir plegats una república independent, sinó també perquè la seva consecució suposi la construcció d’una societat més justa, més ètica i transparent, equitativa, mediambientalment sostenible, més igualitària i més democràtica?

És possible i necessari configurar un gran moviment republicà que doni resposta a aquests consensos i que, impulsant processos participatius com el Congrés Catalunya i Futur i, posteriorment, el Procés Constituent, pugui ser el gresol on es vagin configurant aquestes grans propostes consensuades de construcció de la República Catalana. Ja arribarà el moment en què els partits, velles o noves formacions, concretin les dissensions i defineixin alternatives més pròpies.

Hauria de ser un moviment molt inclusiu, plural i transparent en el debat, on hi poguessin participar gent de partits, d’entitats de la societat civil, persones a títol individual i amb maneres de pensar molt diverses, des de l’espai més independentista fins a les seves fronteres sobiranistes, des de l’esquerra alternativa fins al centredreta republicà, l’ecologisme, el feminisme i el moviment LGTBI, els moviments socials i el Tercer Sector. Amb un objectiu: aconseguir majories molt àmplies, socials i electorals, amb estratègies compartides per fer possible la consecució de la República Catalana com a eina de transformació i construcció d’un nou país, des de la cohesió social. Seria un moviment que aconseguiria inequívoques majories electorals i una unitat d’acció imparable al carrer.

Caldria demanar als partits polítics la màxima col·laboració i emplaçar-los a participar en un projecte que, segurament, ens donarà la força i la cohesió per assolir l’objectiu comú. Pot ser la seva última oportunitat per no acabar sent igualment desbordats o condemnats a la irrellevància en un futur no gaire llunyà.

*Article firmat per Alícia Casals, Dolors Feliu, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Ferran Mascarell, Guillem López, Ignasi Faura, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Josep Pinyol, Josep Viana, Miquel Strubell, Mireia Juanola, Pere Oriol Costa, Pere Pugès, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Toni Morral, Víctor Cucurull i Virgili Delgado.

dilluns, 26 de febrer de 2018

LA CORONA ...

Seguim amb presos polítics i exiliats a Brussel·les i a Ginebra. El sistema judicial espanyol respon a criteris polítics. La credibilitat del sistema comença a ser fortament qüestionada.

Aquestes darreres setmanes el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol s’ha aguditzat. La parcialitat del Tribunal Constitucional resulta ser cada cop més evident per a la gent, la separació de poders està en entredit, el discurs del President del Parlament davant la Judicatura provoca la sortida de la sala de la cúpula judicial fent evident una senyal de ruptura, així com també la manifestació de  rebuig de la ciutadania a la visita del rei Felipe VI.

L’Estat fa us de la força descaradament per sufocar el conflicte, per generar por i per imposar un relat per fer creure que l'Estat és la defensora de la democràcia, tothom sap que la democràcia no pot anar en contra del poble.

El rei cada cop va més despullat. L’Estat està en el moment més dèbil des de la transició, pel seu descrèdit creixent com Estat demòcrata, per la dependència dels poders econòmics europeus per fer front al deute, a les pensions i als serveis bàsics, per la ineficiència institucional i administrativa del model autonòmic ... Avui Espanya és un estat en fallida.

En aquest context la reivindicació de més sobirania per a Catalunya està virant cap a un clam de més democràcia i de canvi de model a Espanya. La idea de República està sent, novament, la punta de llança de la ruptura amb el règim amb rostre autoritari i al servei de les elits, una ruptura necessària per a fer possible un canvi de model social, econòmic, polític i institucional al servei de les persones, de radicalitat democràtica i respectuós amb les sobiranies nacionals de l’Estat.

Ara és hora que el moviment per la República Catalana treballi aliances en el context Espanyol. La causa catalana és una causa també dels demòcrates espanyols. El canvi és possible i la corona ... l'escull a batre (política i democràticament, clar)



dilluns, 6 de novembre de 2017

PER LA DIGNITAT DE CATALUNYA



Estem indignats, sorpresos, decebuts, desorientats. Ens sentim sols, carregats de raó i de raons, però abandonats enmig de la tempesta. Malgrat la vulneració de les normes més bàsiques d’un Estat de dret i democràtic, amb una interpretació abusiva i clarament il·legal de l’article 155, amb una violència d’Estat que comença a manifestar-se en tota la seva cruesa, amb   l’empresonament injustificat dels nostres màxims representants polítics i civils, malgrat tot això o precisament gràcies a això, avui estem més a prop que mai de l’objectiu. Hi estem perquè avui ja som conscients de tot el que és capaç de fer aquest Estat, el que és imaginable i el que no ho és i, per tant, ja sabem contra què hem de lluitar i com.

Ara entenem l’autèntica dimensió de frases com “això ho hem començat la gent i la gent ho acabarem” o “el reconeixement internacional només vindrà quan ens haguem guanyat la independència”. Ara sabem que la nostra lluita no és només per nosaltres, és la lluita dels ciutadans del segle XXI per disposar d’unes noves eines per encarar els grans reptes que la humanitat tenim al davant. Els vells Estats ja no ens serveixen. Hem de crear-ne de nous, concebuts al servei de les persones i governats per les persones i per a les persones. 

Catalunya torna a ser el banc de proves que permeti la construcció del nou paradigma i l’Estat espanyol, el més feble entre els vells estats europeus, està servint per veure com es pot aturar una revolta popular, massiva, pacífica, democràtica. Avui, no estem vivint l’enfrontament entre Catalunya i Espanya, estem vivint la primera mostra de l’enfrontament entre un Estat i una part important dels seus ciutadans, d’aquells que ja no s’hi senten identificats i el volen substituir.

Hem arribat a nivells d’engany, opressió i humiliació que ja fan impossible refer el pacte d’Estat que va representar la Constitució de 1978. Avui, només és possible el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític sobirà i establir una negociació entre iguals. Ha estat el govern espanyol qui ha mostrat la seva feblesa i ens ha portat fins aquí. O aquest camí o la submissió. Arribats fins on som, la dignitat ens portarà a la victòria.
El reconeixement de la nostra sobirania l’hem de construir des de dins. Les institucions són vulnerables i el poder d’un Estat, per tocat i caduc que sigui, és suficient per sotmetre-les. En canvi, un poble unit i convençut de la seva força, no ho és. 

Aquest mateix Estat ens ha posat l’eina per demostrar la nostra força, la nostra unitat, la nostra determinació. Les eleccions del 21/12 han estat convocades il·legalment, ens temem que seran tant manipulades com els convingui, que falsejaran el cens si cal, que il·legalitzaran candidatures si no els agraden, que aplicaran la censura informativa quan els convingui si no en tenen prou amb l’autocensura que ja provoquen. Si, malgrat tot, veuen perillar el resultat, les desconvocaran sota qualsevol excusa, potser de desordre públic que ells mateixos generin. I, finalment, si els resultats no són els que volen i no els poden falsejar, s’atreviran a dir que no reconeixen els resultats perquè les eleccions no s’han produït en les mínimes condicions democràtiques exigibles. 

Però encara que sigui en aquestes condicions, hi hem d’anar i guanyar-les.
En la situació en la que ens trobem ara mateix, ja no es tracta de votar per la independència i la República catalana. Es tracta de votar per la democràcia a Catalunya i, com a resultat i aplicació d’aquesta democràcia avui segrestada, tornarem a restablir el govern legítim, a exigir la llibertat dels presos polítics, a construir el procés constituent i a exercir –i reclamar- la solidaritat internacional. 

Això és el que hem de guanyar el proper 21 de desembre.
Es tracta d’unes eleccions de caràcter excepcional que exigeixen actituds i respostes excepcionals. Si arribem fins al final, si s’acaben celebrant, el resultat ha de ser inequívoc i només ha d’admetre una lectura: el poble de Catalunya ha decidit viure en llibertat, en democràcia i concòrdia, sense intrumisions externes. 

És per això que totes les forces polítiques i socials favorables a la derogació immediata de l’article 155, a la retirada dels cossos policials repressius, a l’alliberament immediat dels presos polítics, a decidir lliurament el nostre futur col·lectiu començant el procés constituent i a col·laborar en la construcció d’un món molt més just i solidari, han de construir una única candidatura que tingui per objectiu assolir una àmplia majoria, de vots i escons, que retorni la normalitat a Catalunya, reinstaurant el poder legítim sorgit de les eleccions de 2015.

No és l’hora dels partits, és l’hora de la unitat, és l’hora de la generositat, de la intel·ligència col·lectiva i de l’autoprotecció. No podem anar dividits per posar les coses fàcils a l’adversari. Si hi ha d’haver una il·legalització que sigui a la candidatura d’unitat civil per la dignitat i la democràcia. Que sigui a la candidatura d’una bona part del país, de la majoria real. Llavors aquestes eleccions no seran democràtiques i la resposta de la societat catalana serà contundent i continuada, pacífica i tossuda, fins que caiguin tots els murs. O guanyem o guanyem!

dissabte, 29 de juliol de 2017

El referèndum com a detonant.



El debat sobre el referèndum a Catalunya centra l’opinió i la confrontació política, judicial i mediàtica, i és lògic, perquè és el detonant d’un procés de canvi molt més profund, un procés constituent, d’inici de camí cap a un nou paradigma, tant per Catalunya com per a Espanya, i si m’apureu també per Europa. Catalunya és, una vegada més a la història, exploradora de futurs per donar millors respostes als reptes dels nous temps.

Sí, estem inevitablement en el llindar d’un procés constituent que, poc a poc o potser més de pressa del que podem socialment digerir, anem veient com es produeix, sense control de ningú en particular, empenyent-se pels fets i per la percepció de la gent, que pren consciència de la necessitat de deslligar-se d’estructures institucionals i polítiques que, tot i que semblaven inamovibles, evidencien cada cop, de forma més clara, la seva inutilitat per donar resposta als reptes dels nous temps, que són els temps d’avui.

I així, prenent consciència, el poble es va apoderant i també organitzant, convertint-se en agent de canvi.

Catalunya es troba tenallada per estructures i lògiques que no deixen desenvolupar el  potencial innovador i de canvi existent, en el divers i potent dinamisme social que té el país. És per això que el poble de Catalunya necessita exercir la sobirania. Avui, aquesta reivindicació no és una qüestió de caràcter nacionalista, és una  necessitat i un recurs positiu i imprescindible per ser motor de canvi,

Veiem i patim com emergeixen nous problemes, que afecten a la quotidianitat de les persones, derivats dels impactes de la tecnologia i la ciència, de la globalització de l’economia i la seva digitalització, dels moviments migratoris globals, de la nova acumulació de riquesa en pocs i la generalització creixent de la pobresa severa, de la pèrdua de drets socials, d’un mercat de treball cada cop més escàs i precari, d’un sistema energètic que malmet el planeta i fa canviar el clima, de la percepció creixent de vulnerabilitat en la seguretat...

La crisi, ja ningú posa en dubte que és sistèmica, i per tant requereix de reflexions globals (serien útils els manuals d’anàlisi marxista) i propostes que obrin camins nous i alternatius d’envergadura també sistèmica. Ens convé obrir el debat sobre el nou model de país en tots els àmbits, sense condicionants aliens a la nostra singularitat nacional.

Les eines d’intervenció de l’espai públic han de poder-se revisar per fer-les més eficients al servei de les persones, del bé comú i dels reptes de transformació. Com per exemple, el propi model institucional, el sistema de partits i les etiquetes ideològiques. Perquè els vells estats estan subordinats a lògiques que no controlen, els sistemes de representació política són limitadores de l’expressió popular i les fronteres de les etiquetes ideològiques responen a models superats.

La iniciativa de l’Associació Exigents està impulsant un procés de debat, de baix a dalt, transversal, sense condicionats partidistes i amb rigor científic sobre el model de país, un procés de debat obert i emmarcat en l’objectiu del Congrés Catalunya Futur, una iniciativa prou interessant per començar a dibuixar amb ambició un imaginari de país nou i innovador capaç de donar respostes als nous reptes socials, econòmics i ecològics.

El referèndum és el detonant i el tret de sortida. Som-hi !