El 2014 ha començat amb l’ofensiva diplomàtica, la qüestió catalana està a l’agenda internacional. Tant l’Estat espanyol com el govern català han activat la cerca de suports, reconeixent així de forma implícita que aquesta no és, només, una qüestió d’afers interns, sinó que la batalla política sobre la independència de Catalunya es lliurarà, d’una manera determinant a nivell internacional i molt concretament a nivell Europeu.
Aquest fet representa una victòria
dels independentistes catalans en el procés, però alhora ens obliga a activar,
també des de la societat civil catalana, estratègies de pressió en el marc de
la comunitat internacional i seguir amb la pressió interna, sumant suports socials i personals per fer la consulta
i guanyar la independència de forma clara i democràtica. Ara toca intensificar
els dos processos amb la mateixa força, els quals realimenten les expectatives d’èxit d’una Catalunya amb Estat propi i Independent.
Des de diverses entitats i
també des de l’ANC ja fa temps que s’està treballant en aquesta direcció, el
moment no ens agafa desprevinguts, ans al contrari, el poble de Catalunya està
organitzat, tant per fer pressió internacional com interna, Aquest era un escenari
previst i anem cobrint etapes.
Ara bé, la batalla
Internacional es produeix en el marc d’una
Europa amb crisi econòmica i també d’identitat, obligada a repensar el seu
futur i la seva pròpia arquitectura institucional. En aquest context el “conflicte
català” no arriba en un moment d’una Europa estable i segura d’ella mateixa,
ans al contrari, arriba en un moment convulsiu, on prenen força corrents
d’opinió i projectes polítics anti-europeus, xenòfobs i populistes,... un
moment de crisi de la socialdemocràcia que ha estat la base ideològica i ha
afavorit la construcció de l’Europa que coneixem.
En aquest context no és
estrany que el repte català sigui vist com un problema incòmode, derivat de les
conseqüències d’una Espanya que no ha
sabut afrontar de forma democràtica el seu propi model d’Estat des del respecte
a la diversitat d’identitats nacionals. Ara però el seu moment ha passat, degut
als seus propis errors. Ja és tard i Espanya ha d’abordar aquesta qüestió
acceptant el repte possible de la secessió d’una part del seu territori si així
ho vol la majoria de ciutadans/nes catalans.
Per Espanya això és un fracàs i una debilitat i lògicament no els
serà fàcil d’acceptar. Ni tampoc als
Estats més potents de de la Comunitat Euro que veuen com un Estat soci es debilita.
Precisament per això les
lògiques tensions que el conflicte genera han de ser fortament contrarestades
amb l’aportació d’un missatge clar del poble de Catalunya que ha d’anar
fortament imbricat en el nostre repte de llibertat. El missatge dels valors que
identifiquen el moviment independentista català de matriu pacífic, convivencial,
obert, dialogant, integrador i profundament democràtic. Des de la convicció que
aquests valors són els que han de marcar el disseny d’una Nova Europa i des de
la certesa que la força dels Estats esdevé impotent quan s’encara contra la
força dels valors practicats per una
majoria social. Aquest esdevé un missatge útil per a seguir en la construcció
d’Europa.
Per dir-ho d’una manera a
forma d’eslògan: Amb el Nou Estat Català, Europa acull i suma valors que han
d’orientar el seu futur.
Toni
Morral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada