ICV I LA COMUNICACIÓ COM A NEXE DE L’ORGANITZACIÓ.

Durant tota una vida dedicada a la recerca,  el sociòleg  Niklas Luhumann  ha aprofundit en  les claus que fonamenten les organitzacions socials. La seva tesi és controvertida i contestada per molts col·legues de professió, però ell l’ha mantingut com a certa i a mi m’ha fet reflexionar.

En Niklas Luhumann diu que el subjecte de les relacions socials no és la persona sinó la pròpia comunicació que s’estableix entre elles, així dona identitat a la pròpia comunicació. En aquest sentit Niklas Luhumann aprofundeix en les característiques i morfologia del missatge i els perfils que defineixen la identitat de la comunicació pròpiament dita i el seu paper en les estructures d’organització social.

Quan parlem d’organització i comunicació, normalment ens referim al missatge que transmet l’organització cap a l’exterior, però poques vegades aprofundim en la comunicació com a valor intern d’estructuració de la pròpia organització. 

Sigui certa o no la tesi de Niklas Luhumann, ningú pot posar en dubte la importància de la comunicació en la configuració de les organitzacions socials, pel que fa a la generació de confiança, a la seva funció en la seducció i el convenciment,  en la generació o no de recels, en el teixir lleialtats, com element de mesura en la relació entre el que es diu i el que es fa, per tant com a valor de coherència, ... El missatge, la paraula, la comunicació no verbal, ... tot això té una importància extraordinària en la configuració d’un equip humà, d’un col·lectiu, d’una organització en la seva vessant interna. Després vindrà  el com l’organització es comunica amb la societat, però aquesta és una altra qüestió.

El contingut del missatge, la forma de comunicar-lo, la tria dels interlocutors,  l’espai o l’esfera on es produeix, la  manera com es configuren les idees força que vertebren l’organització, com des de la comunicació es garanteixen els suports a aquestes idees  perquè esdevinguin idees de polaritat atraient,... bé totes aquestes qüestions tenen molt a veure en la configuració de qualsevol organització i acaba definint-ne el propi model organitzatiu.  Per tant, la comunicació és qüestió capital en les característiques de funcionament de les organitzacions.

En el debat obert sobre la necessitat de renovar les formes de fer política i en la necessària, i jo diria urgent, transició que han d’iniciar els partits polítics per connectar i guanyar credibilitat amb la ciutadania, aquesta és una qüestió capital. 

Avui són pocs els partits que s’han plantejat el repte de renovació de les formes de fer política de manera oberta i amb voluntat manifestada d’anar a fons. ICV de forma valenta va plantejar aquest objectiu en el marc Assembleari. Repte ambiciós i necessari. Ara toca posar fil a l’agulla. Si no es vol que les receptes siguin, només cosmètiques, cal definir una estratègia amb voluntat de canvis organitzatius per avançar en noves formes de relacionar-nos entre nosaltres amb més llibertat, amb frescor i amb més confiança,  sense por a que per això es posi en crisi la pròpia organització. 

Ens hem de poder comunicar millor entre tots/es, ens hem de poder escoltar sense recels, també hem de fer saber a la ciutadania els nostres debats interns que avui són de fons, i segur d’interès per a molts, (organització del treball, decreixement, permanència a l’Euro, independència de Catalunya, model d’organització política, ...) sense que això prejutgi lògiques de trencaments i escissions, hem de transmetre que som una organització viva i humana que tenim clars valors ideològics sòlids que ens agrupen a ICV ...  però alhora tenim dubtes en mots terrenys, és clar que sí, per això parlem, ens escoltem, ens interpel·lem, ... i quan considerem que cal decidir votem de forma democràtica, i no passa res.

ICV té molts àmbits de debat amb importants temes oberts  i de fons. La qüestió és: Com ens ho fem perquè siguin més fluids i oberts entre nosaltres i amb la societat. Pontificar  sense transmetre dubte ens identifica com una organització “contenidor d’idees sòlides” i per tant una organització impermeable als canvis en el marc d’una societat cada cop més líquida i canviant. 

Ho intentem ?