TAL DIA COM AVUI 2.

Pels qui m’heu demanat que tanqui la història d’aquella nit de setembre d’ara fa 50 anys, que es manté viva en el meu record:

Quan la cerca d’ajuda es fa impossible i la por la fa imprescindible, només queda el crit. Aquells van ser crits aterradors en mig de la foscor i el soroll infernal de l’aigua.

La paret de la casa limitava amb el cel obert d’un bloc de pisos i els nostres veïns ens van sentir. Ells tan espantats com nosaltres, però més protegits per l’alçada, ens van estendre la ma. 

 

No recordo com vam pujar a l’àtic d’aquell bloc. Els meus pares sempre han explicat que la Maria, que tenia dos mesos de vida, va pujar en un cabàs lligat a una corda pel cel obert. Jo tinc molt present que en aquell habitatge havia molta gent i em trobava en un llit gran amb d’altres nens que no eren les meves germanes. Mirant l’expressió dels pares i de la gent gran que hi havia es respirava una gran angoixa. La canalla estàvem repartits pels llits de l’habitatge.

De matinada, però encara de nit, quan va parar de ploure, una expedició d’homes capitanejats pel rector. van aparèixer pel carrer inspeccionant els danys i oferint la seva ajuda. Ajuda que els meus pares van acceptar de molt bon grat.

El carrer i els entorns oferien un aspecte dantesc, però aleshores no plovia i el terrabastall de l’aigua havia minvat considerablement. Aquelles hores de la matinada abrigats i a coll dels pares, del rector i d’algú més, les meves germanes i jo vam anar deixant enrere aquell paisatge que havia estat el nostre hàbitat d’infants i que ara semblava del tot desconegut. 

 

Aleshores encara no sabíem, que pel que havia passat aquella nit, allà ja no hi tornaríem a viure mai més.

No puc saber quina hora era quan vam arribar a la porta de casa dels nostres avis de Can Feliu del Cantó, però si recordo que estava ben tancat i barrat i que els meus pares van haver de cridar i tirar pedres a la finestra per fer-nos presents. 

 

Quan la meva àvia Angeleta va obrir el balcó i va veure tota la comitiva familiar amb el rector al capdavant es va posar les mans al cap:

- Deu meu que ha passat !! ??

Allà vam estar vivint uns quants mesos fins que ens van habilitar la casa on encara avui viu la meva mare al carrer de l’Església.

Quan en converses familiars apareixen records llunyans de les nostres vivències sovint es treu la pols del que va passar la darrera nit que vam viure a la casa petita de Can Xarau.