LA LLIÇÓ D’UNA FORMIGA

.Ahir a la tarda, quan el sol ja tombava, jo tornava del meu bany de mar pel camí de les platges d’Empúries. Em vaig asseure en un banc davant  la immensitat  de la badia de Roses, badant amb el paisatge imponent, aparentment estàtic, sacsejat només per una lleu brisa i animat pel voleteig de les gavines que planejaven amb una mestria  suprema damunt el blau intens de l’aigua del mar.

El capvespre s’intuïa a prop quan en baixar la mirada al terra, prop dels meus peus hi veig una filera de formigues que trafegaven en direccions oposades amb gran rapidesa, algunes ben carregades en direcció al seu cau: la boca d’un formiguer que tenia ben a prop.

Allà mateix, en el marc d’aquella pau silenciosa i en el marc d’un paisatge espectacular, hi havia una activitat frenètica, de treball planificat i ben organitzat.

Vaig parar atenció en una formiga, potser de les més petites,  que traginava una palleta que feia cinc o sis vegades la mida del seu cos, amb moltes dificultats anava avançant, poc a poc en el seu trajecte, la mica de vent l’arrossegava endarrere, ella tornava cap endavant. La seva missió no semblava fàcil, però us puc ben assegurar que el seu empeny, constància i fortalesa era de tan gran magnitud que no va defallir en cap moment del seu objectiu. Francament increïble !

Mentre ella seguia amb el seu esforç titànic, desenes i desenes de formigues se li creuaven, les que anaven carregades en la seva direcció, d’altres en direcció oposada. No va rebre ajuda de cap mena, totes anaven molt decidides, com si tinguessin una missió individual. Ella, amb molta més dificultat que les altres, també.

Després de molta estona finalment va arribar al niu. Allà sí, va rebre l’ajuda d’algunes de les seves companyes a introduir aquella palleta pel forat del niu, d’altra manera hagués estat molt difícil. Sorprenent !

De retorn cap a casa, no vaig parar de pensar en aquella petita formiga, amb el seu empeny en una missió gairebé impossible, que ella mateixa s’havia triat i que no va defallir ni un moment, retrocedia per la força del vent i avançava per la força d’una voluntat genètica, ... fins finalitzar el seu propòsit ajudada per les seves companyes. Un propòsit que era col·lectiu. Una missió que era compartida des de l’esforç individual.

Quina gran metàfora en els temps que ens toca viure en la gran missió que tenim de construir un món nou, des de la fortalesa que dona els valors individuals de la confiança, de l’esforç, de la solidaritat per un objectiu compartit.

L’Escala, 2 d’agost de 2012