CATALUNYA ESTAT D’EUROPA.

Aquest dies d’estiu la portaveu del PP Sra. Cospedal adverteix al president Mas que subvencionar el nacionalisme no és una prioritat. A què es referia la Sra. Cospedal ? a les polítiques en defensa de la llengua ?, al manteniment de TV3 ? als Mossos d’Esquadra ? a les competències en Cultura ? ... Ves a saber, probablement a tota això i a molt més. És una senyal més, de tants que en els darrers anys, tant PP com PSOE ens han fet arribar. A Espanya no hi ha voluntat de construir un model d’Estat que respecti el valor de la diversitat de les nacions que en formem part, hi ha una clara hegemonia uniformadora de l’Estat. Més proves impossible de trobar. Cada dia és més la gent que ho veu clar, l’evidència s’ha fet tant gran que a Catalunya el pont que va del federalisme a l’independentisme cada dia és més transitat. L’ofec de l’economia catalana i la crisi institucional amb la constant desautorització del poder autonòmic fa que avui el camí cap a l’Estat propi esdevingui un objectiu a situar en el terreny de les prioritats. Ara bé, caminar cap a l’Estat propi requereix d’una amplia majoria social a Catalunya que comparteixi el reconeixement del subjecte Nació Catalana i que els ciutadans de Catalunya, malgrat el que digui la constitució espanyola, reconeguin el dret a decidir pels ciutadans de Catalunya l’encaix institucional de Catalunya. No és poca cosa, tot el contrari és un repte de gran calat polític, que per respecte al país, a la nostra gent i a la nostra història, aquest procés s’ha de fer amb rigor, seriositat, responsabilitat i exercint el principi del diàleg, amb gran pedagogia social i amb molta voluntat de cerca d’unitat. Personalment desconfio molt dels grups que plantegen el dret a la independència com una estratègia de “las dos orillas” és a dir els independentistes i els altres. Dels bons i els dolents. La nostra societat és molt més rica, plena de matisos i de sensibilitats diverses. Els qui fem política des d’una opció que manté el dret a l’autodeterminació de la nació catalana i que creiem que ara és el moment de col•locar aquest repte com una prioritat política, però alhora som sabedors que la política no pot segregar aquesta qüestió del terreny social i econòmic hem de plantejar aquesta estratègia des de paràmetres no excloents i menys encara sectaris, sabent que són molts els ponts que s’han de construir per passar de les diverses “orillas” cap aquesta illa del sobiranisme convençut. L’objectiu de l’Estat propi no serà viable sense els secors econòmics catalans (productius i financers) tampoc si no hi ha una majoria de representants polítics de diversos partits que l’avalin, però menys possible serà encara sense el suport de les classes populars del país. No és un camí fàcil, les adversitats seran moltes, per això ens cal una estratègia de país que parteixi del principi de la unitat i de la cerca d’àmplies majories La iniciativa de l’ANC (Assemblea Nacional de Catalunya) em sembla una bona eina per a fer pedagogia social i per obrir el diàleg amb els diversos sectors de la societat catalana, Perquè l’ANC tingui credibilitat ha de mantenir aquesta neutralitat vers les organitzacions polítiques però alhora ha de tenir el suport actiu del màxim de forces polítiques i organitzacions socials. Però sobretot l’ANC ha d’obrir molts ponts de diàleg, ha de fer molta pedagogia, ha de voler entrar en sectors de la societat catalana que en principi no estan a “l’orilla” independentista. Així, anar configurant una sola veu que des de la pluralitat emeti clar i nítid un sol missatge: El reconeixement del dret a decidir amb llibertat, convocant a la ciutadania de Catalunya en referèndum si vol ser un nou Estat d’Europa. 15 d’agost 2012