Toni Morral

Per un moviment republicà unitari i inclusiu

Estem en un moment històric amb moltes semblances al que vam començar a viure ara fa deu anys. El descrèdit i el consegüent allunyament de la política de partits per part de la majoria de gent va fer que sorgissin múltiples propostes des de la societat civil. Algunes es van transformar en nous partits –la majoria dels quals no han arribat als nostres dies– i d’altres van acabar confluint en el que va acabar sent l’ANC, la gran protagonista del procés d’independència que estem vivint.

Hi ha una creixent pressió social favorable a la formulació de candidatures unitàries del sobiranisme davant el repte de les eleccions municipals i europees de l'any que ve. No és un fet nou. Ha estat una constant durant tot el Procés que bona part del sobiranisme cregués que l’opció de presentar una sola cara que agrupés tot el vot independentista a les diferents opcions electorals era la millor manera de tenir una majoria clara al Parlament.

L’experiència de Junts pel Sí en va ser una mostra reeixida, i la de Junts per Catalunya, tot i no ser unitària, aconseguint la majoria dins del bloc independentista, va reafirmar també aquesta tendència.

Però no és una visió unànime, ni molt menys. Des d’ERC i bona part de l’espectre de l’esquerra es té la percepció que un lideratge d’aquest espai amb pactes amplis que poguessin incloure els comuns, o fins i tot el PSC, i marginant el PDECat, ampliaria la base social i aconseguiria majories més àmplies per al sobiranisme. És possible que amb coalicions d’aquest tipus, fetes per dalt, entre sigles de partit, es poguessin obtenir bons resultats i fins i tot una majoria per governar, tot i que nosaltres ho veiem difícil. El que no creiem de cap de les maneres és que aquest govern servís per avançar cap a la consecució de la República. Més aviat suposaria un retrocés i un retorn a la cleda autonomista i el reforçament del règim del 78. Cal cercar majories inclusives, basades en valors transversals compartits per una majoria social, al marge d’etiquetatges de dreta/esquerra.

D'altra banda, Junts pel Sí i Junts per Catalunya han significat avenços importants, però insuficients, amb una imatge que els ha perjudicat: ser la crossa i el refugi d’un PDECat en davallada.

Tenim una societat plural i diversa que darrerament no només s’expressa de manera menys disciplinada a les diferents visions aportades pels partits, sinó que és cada cop més crítica, més lliure i més desacomplexada. És un dels fenòmens que ha generat el procés independentista i també el 15-M. Es reclamen solucions a nous reptes als quals els partits actuals es veuen incapaços de respondre i van apareixent nous consensos transversals que no responen a la lògica partidista, encara que de moment tampoc aporten visions ni estratègies globals.

Dins el món de les esquerres, el primer partit a trencar-se pel Procés va ser el PSC, del qual la major part del sector catalanista va desertar. A ICV començava a produir-se el mateix fenomen, aturat en un primer moment per la seva integració als comuns però als quals han acabat per contagiar les seves contradiccions i la pròpia crisi interna.

També a Convergència, després dels casos de corrupció, amb la seva aposta decidida per la independència i la posterior conversió en PDECat han anat perdent els seus referents neoliberals més clars i desdibuixant els seus pilars ideològics.

I a ERC, els centenars d’esmenes presentades al Congrés, alternatives a la ponència oficial, també posen de manifest la pèrdua de les unanimitats i les coincidències transversals amb militàncies d’altres formacions.

La solució per “ampliar la majoria social” i, de retruc, aconseguir millors resultats electorals, potser no és continuar en llistes separades, encara que les omplim d’independents, ni tampoc projectar pactes excloents sostinguts en la vella confrontació dreta-esquerra.

No podem seguir amb un moviment sobiranista cada cop més dispers, descoordinat i desconfiat envers el paper dels partits propis. Com més triguem a reaccionar, més oportunitats anirem perdent pel camí i més costarà recuperar la iniciativa política. La propera possibilitat ens la trobem en les convocatòries electorals a les municipals i europees de l’any que ve. No la podem desaprofitar. Cal fer un salt endavant significatiu i això no ho aconseguirem copiant velles fórmules ja massa desgastades.

¿Per què no reconeixem d’una vegada l’existència d’aquests grans consensos que no passen només per la voluntat d’aconseguir plegats una república independent, sinó també perquè la seva consecució suposi la construcció d’una societat més justa, més ètica i transparent, equitativa, mediambientalment sostenible, més igualitària i més democràtica?

És possible i necessari configurar un gran moviment republicà que doni resposta a aquests consensos i que, impulsant processos participatius com el Congrés Catalunya i Futur i, posteriorment, el Procés Constituent, pugui ser el gresol on es vagin configurant aquestes grans propostes consensuades de construcció de la República Catalana. Ja arribarà el moment en què els partits, velles o noves formacions, concretin les dissensions i defineixin alternatives més pròpies.

Hauria de ser un moviment molt inclusiu, plural i transparent en el debat, on hi poguessin participar gent de partits, d’entitats de la societat civil, persones a títol individual i amb maneres de pensar molt diverses, des de l’espai més independentista fins a les seves fronteres sobiranistes, des de l’esquerra alternativa fins al centredreta republicà, l’ecologisme, el feminisme i el moviment LGTBI, els moviments socials i el Tercer Sector. Amb un objectiu: aconseguir majories molt àmplies, socials i electorals, amb estratègies compartides per fer possible la consecució de la República Catalana com a eina de transformació i construcció d’un nou país, des de la cohesió social. Seria un moviment que aconseguiria inequívoques majories electorals i una unitat d’acció imparable al carrer.

Caldria demanar als partits polítics la màxima col·laboració i emplaçar-los a participar en un projecte que, segurament, ens donarà la força i la cohesió per assolir l’objectiu comú. Pot ser la seva última oportunitat per no acabar sent igualment desbordats o condemnats a la irrellevància en un futur no gaire llunyà.

*Article firmat per Alícia Casals, Dolors Feliu, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Ferran Mascarell, Guillem López, Ignasi Faura, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Josep Pinyol, Josep Viana, Miquel Strubell, Mireia Juanola, Pere Oriol Costa, Pere Pugès, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Toni Morral, Víctor Cucurull i Virgili Delgado.