El 26 d’agost de 1957 a
les 7 hores del matí, en una habitació petita, d’una casa modesta
i també petita, del Carrer Circumval·lació Baixa, del barri obrer
de Can Xarau de Cerdanyola, avui fa 55 anys vaig néixer jo.
La meva comadrona va ser
la Sra. Comadran, àvia d’en Marc del bar Bristol i aleshores veïna
de casa, era una Sra. parladora, se la veia sempre alegre i quan de
petit ( i no tan petit ) ens trobàvem pel carrer em deia “jo
he estat la primera dona que t’he vist i t’he tocat tot
despullat”. Realment això m’intimidava una mica.
La
part del darrera de la casa tocava al passeig de la Riera i donava al
Riu Sec. Quan jo tenia 5 anys, ara en fa 50, recordo una nit
terrible. El més terrible per a mi era el pànic que veia en
l’expressió dels meus pares.
Tot el dia va ploure,
però durant la nit la pluja es va intensificar, el soroll que feia
l’aigua en el seu pas pels dos carrers de la nostra caseta era
espectacular, no teníem llum, Jo i les meves germanes Paquita, Mª
Àngels i la Maria ( que aquest 18 de juliol ha fet 50 anys) per tant
no tenia ni dos mesos, estàvem damunt del llit dels nostres pares,
al terra havia com dos pams d’aigua, la tassa del wàter escopia
aigua com un sortidor fins el sostre. La mare anava constantment a la
finestra de la cuina que donava al passeig de la Riera, l’empit de
la finestra el tenia a l’alçada del seu coll i era el llindar de
l’aigua del riu i per tant l’aigua, a glops, hi entrava.
El meu pare va intentar
sortir de casa per anar a buscar ajuda, però no va poder.
Només tenia 5 anys, però
aquestes imatges m’han quedat gravades per sempre més, el més
colpidor, l’angoixa dels meus pares que veía com patien perquè no ens podien donar
seguretat.
El meu pare, que era
paleta, sempre va dir que aquelles cases no van caure perquè les
parets mestres donaven a la cara del riu, la meva mare sempre ha dit
que Deu no va voler. Provablement els dos tinguin raó.
El dia següent vam anar
a viure a casa els meus avis a Can Feliu del Cantó, mai més vam
tornar a viure a la casa del carrer circumval·lació baixa del barri
de Can Xarau. Nosaltres sempre li hem dit “La casa petita”. Ara,
just al costat hi viu el meu germà Ignasi.
De com vam acabar de
passar aquella nit i de com vam marxar de la casa és també una
història de poble on els veïns i el propi Rector de la Parròquia
hi van tenir un paper destacat. És una història de solidaritat com
tantes n’hi ha hagut a Cerdanyola.
No sé, avui dia del meu
aniversari, m’ha vingut de gust explicar-ho.
Moltes felicitats Toni! Segur que van ser moments molt impactants com perquè 50 anys després siguis capaç de descriure'ls amb tant de detall. Emocionant percebre el que són capaços de fer pares i mares en aquestes situacions límit, per donar-nos la màxima protecció sense pensar en la seva integritat física, només per salvaguardar les nostres vides. Per molts anys!
ResponEliminaMarc A. Guillamon.